Alliberament de les etiquetes

Escric per sumar a una missió planetària conjunta, el canvi de paradigma. 

Escric per a que deixem lliures els infants i adolescents d'etiquetes, així com també als grans. Escric per a vosaltres adults, busquem l'arrel del conflicte que els fills manifesten en les projeccions inconscients, en la ressolució de l'herència que tenim....netejant el nostre arbre familiar.

On comença la malaltia, al diagnòstic o al subconscient? 

Com ens afecta el llenguatge que rebem? Les paraules poden ser ganivets o bàlsams. Depèn de cadascú la utilitat que els hi dóna.

Per mi només existeixen les ferides de l'ànima i el grau d'autoboicot que hi ha dins les veus interiors, i el do energètic que tenim... Una malaltia només és una manca d'equilibri global, que s'origina a les emocions i aquestes al pensament i al pla subtil. Això és així i es pot guarir si s'arriba a detectar a temps el conflicte i l'adult que acompanya el jove posa solució a temps. Totes les malalties són revertibles, com deia, posant solucions a temps i amb paciència, perseverància, anant a l'arrel de l'origen d'aquesta i sobretot confiant en la futura guarició a llarg plaç quan ha estat etiquetada de crònica. 

Penso que és un error abocar la responsabilitat de tot el que ens passa als metges. És essencial posar en clar les coses, i remeis de fons, a l'ànima. L'autoconeixement és molt important i en això hem d'ajudar els infants i adolescents, a l'autodescoberta del propi potencial i deixar de posar trabanquetes.

Què és la profecia autocumplida? Mirar l'altre d'una manera, reforçar-ho a través de la mirada que projectem nostra cap a l'altre i crear així la profecia. En el cas que avui tracto seria perpetuar un diagnòstic o un comportament indesitjat. Una mirada cap a una persona la pot ajudar o la pot enfonsar. Cal una força interior enorme per a que un jove no es deixi afectar per la mirada del seu entorn immediat. I si ha estat "embruixat" per certa mirada i ha crescut creient-se-la, li pot costar tota la vida desfer-se'n. Però se'n pot desfer, amb ajuda adient pot ser molt més fàcil. Els tallers "Com Parlar" m'han ajudat a desencaminar camins per a la millora de l'autoestima pròpia i de qui he acompanyat, i a desencasillar a adolescents i infants de les seves etiquetes.

Desitjo que altres joves puguin beneficiar-se del mateix. Desitjo que les families que els acompanyin confiin en solucions d'arrel i que les solucions mèdiques psiquiàtriques siguin una més de la llista però no la primera. 

La veritable medicina és preventiva. Amb eines de gestió emocional i amb una autoeducació pares i mares, professionals... no els hi caldran arribar al que avui malauradament s'està recorrent excessivament: ansiolítics i els antidepressius, en auge els últims anys al nostre país. Aquesta és una crida intensa a evitar posar etiquetes que poden malmetre l'autoimatge de l'adolescent, una imatge que el pot acompanyar tota la vida (a no ser que posi molt treball interior per desfer-la).

Una de les eines que a mi m'han ajudat més com a mare i com a persona són les eines de comunicació respectuosa "Com parlar" que porten 40 anys d'experiència arreu del món. Unes altres eines han estat: les constel·lacions familiars i la medicina de l'ànima.

Comparteixo unes reflexions  després de participar a una conferència respecte les constel·lacions familiars.

Encara a algun cop m'atrapen les velles emocions del passat. Les reconec i procuro transformar-les quan arriben: pensaments de baixa autoestima, de por...ansietat, desconsol.... pensaments de culpa si no faig allò que preveia....Vull enfocar el meu relat a l'ús del llenguatge i la comunicació. 

Tots hem viscut el "no ho fas bé"  que dins se sent com un "no vals".

Tots hem viscut el "no puc" perquè des de fora ens han dit "no està prou bé com ho fas" 

Tots hem sentit com un disc rallat "porta't bé" Proposo canviar-ho per un "gaudeix molt, confio en tu, la teva guia interna, que fas el millor que saps".

Quantes vegades ens van a dir a l'escola o a casa "et reconec", "veig el teu valor", "respecto i celebro la teva lluita personal", "enhorabona per...", "estic amb tu, confio amb tu", "se que trobaràs les respostes per tu mateix a això que et preocupa, jo t'acompanyo, t'escolto i et comparteixo la meva vivència que no te perquè ser la teva".

Ens han donat correccions, qualificacions, indicacions, consells per parar un tren, ... però quantes vegades han confiat en la nostra presa de decisions? Quantes vegades han reconegut que el nostre error era un encert per la nostra evolució? Quantes vegades als adults que ens han acompanyat els ha mancat la visió de que la nostra ànima ja va guiada?

Patir per un altre exercint rols de "salvador" pot ser més perjudicial que beneficiós. Si, a més, un nen, una nena, un jove...o un adult...rep continus missatges des de fòra que el fan sentir controlat sota una mirada de que té un problema... Si, aquesta persona, a més, ha rebut un acompanyament des de la petita infància amb missatges continus de correccions, queixes, culpabilitzacions... tracte amb mal humor, amb poques valoracions del que fa...fins i tot cops d'espardenya ...i a més a més bulling extern... aquest dany psicològic pot arribar a nivells molt elevats. Penso que és d'on provenen les malalties mentals i psicosomàtiques (la majoria). 

La meva situació de salut ha estat marcada pel que es diu " sequel-les de l'abús narcicista". La persona que pateix de narcicisme, la progenitora, en realitat pateix vergonya tòxica i la imatge que dóna al món la te esclavitzada. Jo vaig viure aquest patiment de la meva mare, una herència d'ella derivada de barreja de valors ancestrals i una dualitat molt intensa interior que la gestionar com va poder. 

Les persones humanes tenim la necessitat de ser escoltades i acompanyades amb compressió i empatia. Si en comptes d'això l'adult controla el que fa o desfà l'infant, la filla, amb una mirada de "malalt" quan comença a haver-hi algun problema...això pot produïr-li un alt grau d'inseguretat i baixa autoestima que l'acompanyarà en tots els àmbits de la seva vida. He observat el mateix patró en moltes persones.

Quan un adult pensa "sóc..." el que sigui que li han dit que és segons una etiqueta psiquiàtrica, es pot mirar com a raro, com a tarat, ...que greu que ho trobo!!! Potser aquestes persones són més humanes i bondadoses que les que corren arreu funcionant i treballant com robots amb la ment racional activada sense permetre's sentir el més gran d'elles mateixes i la seva vulnerabilitat, el seu tresor, el que les faria persones més naturals. Estem subjectes a un sistema que busca solucions ràpides, que treballa des de la competitivitat i el ser productiu. I qui no encaixa en ell és exclòs d'una manera o altra...és greu... molt greu que quan una persona passa una crisi emocional se'l titlli de malaltia mental incurable i de per vida. No, senyors i senyores, tot trànsit te una bona fi si s'ajuda a la persona des de l'amor i la comprensió, no pas des de les pastilles que alienen l'ànima del sentir. Cal sentir, escoltar, acompanyar i viure amb col·lectivitat que abraça qualsevol trànsit, no pas que el rebutja i el veu com a malaltís i l'aparta. Jo treballo per un nou món.

La salut mental és cosa de tots. Desitjo ajudar als adults a fer-se la vida més fàcil quan es relacionen amb els joves o els fills. Posar etiquetes pot ajudar a seguir un protocol ressolutiu segons el sistema públic. Per mi és un lastre que pot acompanyar tota la vida si no s'ajuda la persona a tenir una nova mirada al que viu. 

Estic aquí per ajudar-t'hi si ho sents. Són 34 anys des del meu primer trànsit als 13 anys i penso que ja tinc maestria en ells. Ja no visc els meus moments vulnerables com a persona feble sinó com a persona que sap abraçar-los i transitar-los amb tot el bo que duu la meva ànima.

Jo, ara, amb 47 anys de recorregut vital, si passa alguna cosa que em connecta amb les meves pors i ànsies, medito per sentir la Veritat del que sóc i continuo procurant transformar la meva vida i posant bellesa a la meva realitat. Ara conec la capacitat creadora de realitat que tots tenim i és principalment a nivell energètic.

La meva història antiga queda en el passat. Ara m'enfoco al meu millor futur, amb el focus posat a la perseverància cuidant el meu cos físic i amb infinita confiança amb l'Univers.

Per evitar desviar-me de les meves prioritats i evitar caure al parany dels pensamentes dubitatius escric protocols de com vull accionar i els visualitzo creant-los així. Faig protocols per: la utilització del mòbil, per la meva alimentació, per la cura del meu cos físic i energètic, agenda de les meves prioritats, alegrant-me del que si que aconsegueixo i traient importància a les que no, sabent que les conquestes es fan amb paciència.

Els tallers "Com parlar" són una prioritat laboral ara que m'il·lusiona. El capítol 6 d'aquests està dedicat al titol d'aquest article. Per això m'hi he volgut dedicar, a part de fer una labor d'alliberament del meu subconscient. 

Gaudir la meva filla i enfocar la meva labor arterapèutica amb la dansa i l'art són dos fonaments per a mi també.

AION A, amb els 4 nivells de vibració del cos humà de baix a dalt, físic, etèric, astral i espiritual. Obra de la visionària, artista, sanadora i investigadora Emma Kunz.    Ella, persona que no va estudiar més que a l'escola primària va desenvolupar experiments i obres sanadores.         Va demostrar que la realitat es crea sota els principis de lleis universals i que amb el poder del pensament i la intenció la podem modificar. 

 

         

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

En una altra entrada presentaré obres meves arterapèutiques.

Amb la influència de mestres espirituals que ens assisteixen i el meu poder creador mental segueixo aquest relat, amb total confiança de que tot això ja ha estat transmutat cap a la màxima sanació.

Aquelles emocions que tant em van atrapar i bloquejar en el passat eren un constructe que ve de les experiències d'exclusió que jo mateixa havia creat per com m'havia sentit considerada, per missatges rebuts una i una altra vegada. 

La meva història dificil va començar als meus 13 anys de vida. Des d'aleshores he superat moltíssimes dificultats, passant per diagnòstics de mèdics de fatiga crònica, fibromiàlgia, gastrointeritis, tiroidisme, a part de les etiquetes de problemes de salut mental com ansietat i moments de baix estat d'ànim derivat del que he explicat més amunt. 

Vull denunciar clarament els diagnòstics perquè a mi m'han limitat molt i se que limiten a moltes persones. El que si se és que no hi ha absència de salut sinó absència d'eines per tenir salut. Gràcies a Deu (la divinitat en mi, la meva guia interna connectada al gran esperit) tinc dotzenes d'eines per a aquesta salut que mereixem tots per dret de naixement. El cas és que és importantíssima la influència dels pensaments damunt la salut. No hi entren només els propis pensaments en joc, hi entren també els pensaments dels altres i com deixem que ens influenciin.  D'aquí ve la importància de creure amb una mateixa, un mateix, i no deixar que les etiquetes de fora et limitin. A això em dedico jo, a ajudar a alliberar etiquetes imposades i a desvetllar el creure ens els propis dons i el que porta l'ànima de qui acompanyo.

Llum i ombra duem tots.

Qui vulgui entretenir-se a llegir respecte el meu passat aquí el mostro amb total transparència, per a qui li pugui servir, és molt llarg però potser a algú li ajuda. 

Situo la meva història com a marc de referència als meus 13 anys de vida. Un dia que jo vaig dir "no puc més",  que estava cansada, agotada, preocupada pels exàmens del primer trimestre a l'institut, feia dies que no dormia i em pesava el que la meva família m'explicava respecte el passat i els seus conflictes entre ells i elles. Alhora eren nits boniques perquè la meva mare s'obria a mi i m'explicava coses que jo no sabia del mes profund d'ella. M'agradava molt que la meva mare m'obrís el cor, era preciós. La meva vida havia passat de ser càlida amb les mestres de l'escola i companys d'infantesa, a ser un repte complicat a l'entrada a l'institut. També era difícil per mi sentir-me exclosa per diferents motius entre les amistats acostumades... Era un nou lloc i entre elles no hi havia connexió ni que jo la vulgués per sentir-me segura. M'excloien realment o m'ho semblava a mi?

En aquells 13 anys de la meva vida, un dia al matí vam anar tota la família a l'hospital infantil de Sant Joan de Deu. La meva mare, que havia patit un turment quan jo tenia 4 anys, li va dir a la psiquiatra de turno plorant "no vull que a la meva filla li passi el mateix que a mi". Aquells successos van marcar un abans i un després. No se li va ocórrer res millor que fer sentir culpable a la meva mare per aquell plor i per expressar el seu temor. Seguidament, en aquella mateixa visita, va determinar que ens separessin a mi i a la meva mare durant un mes. 

Separada d'ella jo vaig passar dia si i dia també volent parlar amb ella, i tots erre que erre que no podia ser. Vivia amb els meus tiets. La idiota de la psicòloga que em tractava a Lleida va dir "es que te verborrea la Marta", referint-se a aquesta insistència meva a voler parlar amb la meva mare. I si jo explicava aquesta necessitat meva els meus tiets també se'n queixaven. Normal...ells només acomplien normes dels metges amb els qui confiaven. No entenien de res més.

El resultat va ser fatídic. En aquell moment, a part del trauma de la meva mare que va passar quan tenia jo 4 o 5 anys, en passava un altre: sentir-se culpable per "emmalaltir-me" a mi. I jo, que només volia escoltar la meva mare i gaudir la nova complicitat que hi havia entre les dues a la meva adolescència, havia de reprimir el meu impuls natural del meu cor. Tan traumàtic va ser això per mi, aquest episodi d'un mes, que quan vaig tornar amb la família estava pitjor que abans de marxar a nivell emocional. Dormia bé i no estava cansada, però de tot allò es va formar un garbuix dins meu d'autodesconfiança i molts embolics familiars.

Anar contra la natura, com sovint va el sistema mèdic, és inhumà i pervers. La meva família va caure a la trampa del sistema mèdic psiquiàtric. I jo, és clar.  Als 16 anys em van penjar l'etiqueta de malalta mental. Les situacions difícils viscudes com a nena, sumades a aquest episodi dels 13 anys van fer un còctel. La meva mare no ho havia passat prou malament que ara, a més, havia d'assumir una culpabilització intensa, i jo la seva si no feia exactament el que em prescribien. Va ser un putu turment. Em van continuar duent a un psiquiatra, aleshores a un de molt renom de Barcelona, deixeble de Freud, molt amable, això si, però per ell també guadaré mals records. La seva sentència va ser "tens una malaltia i es diu malaltia de les emocions o transtorn bipolar, has de prendre tota la vida liti i no facis cap teràpia perquè serà llençar els diners" No, no hi crec en aquesta etiqueta, de cap manera, ningú em convencerà del contrari. Jo només sentia coses naturals de l'adolescent. Quan li explicava al doctor aspectes singulars que jo experimentava tipus dejabú, vidència ...(avui dia acceptats totalment com capacitat normals) em deia que era una falla del reg sanguini del cervell. Avui dia ja és considerat com quelcom normal el do natural de la canalització, la intuïció, la conexió als registres akashics....  Al llarg de la vida, de forma natural, he experimentat percepcions extrasensorials pel fet de ser índigo. Cap de les experiències a les que em refereixo tenen a veure amb cap problema mental, al contrari, formen part de les capacitats innates de l'ésser humà. Només utilitzem el 5% del cervell. És ridícul que els metges cataloguin de falles del cervell a tot el desconegut per ells.

Tenir de cop i volta el diagnòstic de malaltia mental era tenir una làpida a sobre. El sistema no em veia com un ésser humà normal... Vaja... Aquesta  etiqueta va ser una suma al que ja portava, una familia amb molta exigència, amb una mare que amb el pes dels anys i del dolor a l'ànima va desenvolupar una nova malaltia física arribant a vegades a límits de dolor molt aguts i cronificats en el temps. Tinguem en compte que tots hem tingut una mala educació:  una educació castradora, supeditadora a l'autoritat.

Una suma de dany de l'ànima amb incomprensió pot arribar a desenvolupar malalties físiques cròniques si no són tractades a temps. En aquests 16 anys jo no tenia el pes d'una malaltia que tothom veu amb compassió i esperança de salut. No, al contrari, rebia l'etiqueta que la societat veu amb por, i per això discrimina la persona o la veu amb un "ai pobra".... un pensament que fa petita la persona en els millors dels casos. 

Gràcies a Deu que he tingut el beneplàcid de l'amor incondicional de la meva iaia sobretot i de les parelles que m'han estimat moltíssim i m'han ajudat a desfer la imatge distorsionada de mi mateixa. Així com també les bones i grans amigues que m'han acompanyat durant tants i tants anys.

Vaig seguir la búsqueda de l'equilibri interior a través del ioga, el creixement personal i un llarg etcètera (reiki, cursos de gestió emocional...) Però tot això sota el pes del psiquiatra primer (i la creença absoluta posada en ell de tota la família) que va dir: "tu pren-te el que et prescric i no cal que facis ni teràpies ni res més ja que serà perdre els diners i el temps"

Vint anys més tard el psiquiatra de turno em va dir que potser es van confondre de diagnòstic...vaja.... quan ja tenia la tiroides alterada i un dels factors és el liti (estabilitzant del l'ànim) que em  van receptar durant 20 anys. El psiquiatra dels meus 35 anys va dibuixar una nova malaltia "transtorn de la personalitat". Olé! En comptes de dir, com la meva homeòpata o la terapeuta energètica "has de mirar d'evitar donar tanta importància a les coses, relativitzar, empapar-te de lectures que et nodreixin l'ànima, meditar, respirar i fer exercici per sentir-te millor" No, clar, el nostre sistema mèdic sanitari es basa en malalties i remeis farmacèutics "ets malalta i hauràs de prendre antidepressius mínim 6 anys de la teva vida" em va dir... Clar....i si expressava ganes d'aplicar teràpies alternatives m'amenaçaven amb donar-me l'alta en un episodi d'ansietat. Aquest és el nostre sistema sanitari, així "d'amable" és.

Sóc super conscient que he de vegilar amb la meva susceptibilitat, la meva interpretació de les coses i entendre que la por al futur és un automatisme del cervell o hipervigilància apresa degut a tants ímputs viscuts tan difícils de gestionar. Per tenir bones relacions, de fet, a tots ens cal evitar donar massa importància a coses que tampoc en són tant...agraïr el que si que tenim. El terme "dissociació cognitiva" i "efecte mirall" m'han ajudat molt a comprendre la dualitat de la ment humana i a gestionar les emocions. La meditació i el focus en la respiració m'ajuda molt a tenir reaccions equànimes a comunicacions que rebo mancades de cura. I justament com que la meva labor més extensa ha estat dedicar-me a aquesta autogestió amb el cultiu de moltes eines se que puc ajudar a moltes persones. 

Continuo el meu relat entorn la família, que tenia assumit el meu estat de malalta, per poder comprendre com això afecta i amb l'intent d'evitar que passi el mateix dins el sí d'altres famílies. Qualsevol cosa podia ser culpa d'això. A més a més de totes les càrregues ancestrals que tots duem jo portava el pes d'un diagnòstic psiquiàtric. 

Els sentiments de culpa per no fer-ho prou bé, de no ser prou, de ser tractada de "fifi", la sensació de solitud... dins un marc familiar exigent i perfeccionista... Aquesta quadre no el van mirar els psicòlegs inicialment. No ha estat fins molts anys més tard que no hem arribat conjuntament a aquestes observacions, les que tocava fer als meus 13 anys o 16  en endavant en comptes d'etiquetar-me i sentenciar-me. 

De totes les emocions i pensamentes de desvalorització en derivaven totes les pors i inseguretats. 

Quan vaig ser mare el pes de les culpes es va agreujar ja que em van dir "clar, és que has arribat a aquest estat perquè no fas bondat" Es referien a que jo estava cansada i agotada, ells pensaven que era a causa de no prendre les medicines psiquiàtriques. Vivia la manca d'entesa amb el pare de la meva filla i una visió de separació que no volia contemplar però es veia a venir.

He viscut molts cops la sensació de culpabilització vers mi i els meus actes i manca de responsabilitat dels altres vers la seva manera de comunicar-se, de tractar-me i mirar-me sense contemplar què hi havia més enllà del cansament. Compte amb el que verbalizem! Molt de compte! Va ser duríssim per mi sentir que la meva família em culpabilitzava per no trobar-me bé.

De nena vaig haver d'afrontar la por a la foscor (potser tothom l'ha viscuda) i por al que havia imaginat que hi havia sota el meu llit. No va desaparèixer fins que no vaig tenir el meu primer nòvio i dormia amb ell i em sentia feliç.  Les pors infantils poden venir d'imatges de pel·lícules de por o d'exposició continuada a experiències difícils. Sempre he estat molt sensitiva jo, és un do, però a vegades ha estat perjudicial per mi quan no comprenia què em passava i no tenia eines. El meu testimoni i recorregut ha ajudat a pares i mares amb fills i filles com jo. 

De gran he hagut d'afrontar la por a que no em vulgui cap més noi a causa dels meus problemes de salut. Un dels problemes no ho és com a tal ja que se que el meu sistema energètic no funciona com el de la majoria. El meu funcionament és de projectora. Ho explica molt bé el "disseny humà". És molt complex ser "projectora" en aquest món tan volcat a fòra, a la competència i hiperactiu. Les persones projectors tenim una sensibilitat molt especial. Tenim una empatia capaç d'enfocar-se a l'altre i percebre'l completa i profundament. Aquesta sensitivitat fa que a vegades (o moltes, si no sabem com descarregar-nos) ens sobrecarreguem energèticament i ens sentim colapsats. Necessitem més descansos que la majoria 

Aquest colapse l'he sentit moltíssimes vegades sobretot quan treballava de mestra havent d'atendre a 25 alumnes a la vegada amb 25 energies diferents al mateix temps sovint amb estrès emocional d'ells mal gestionat i de no saber-me protegir jo. Qui no és perceptiu com jo no sap què significa això.  No és debilitat psicològica. Hi ha més que això. I no sempre és fàcil descarregar-se energèticament quan tens pocs espais de descansos. No existeix cap fàrmac que eviti això, però si remeis homeopàtics així com altres. Cal molt contacte amb la natura i altres tipus de neteges energètiques si el colapse és massa gran. Així m'he estalviat molts fàrmacs dels que m'he sentit molt pressionada a prendre.

La clau més important per les persones projectores (20% de la societat) és saber que el nostre sistema energètic funciona diferent al de l'altre grup de persones humanes.

La pèrdua d'alguna que altra amiga han estat uns dels cops més difícils, tan com les pèrdues de relacions de parella. Ho vivia com un fracàs de com jo sóc. Ara entenc que no era res dramàtic, simplement era un final d'un període d'aprenentatge. Procuro deixar la tendència mental al victimisme, és el pitjor mal. Entendre que no és "culpa" de ningú m'ha fet sentir molt lliure. I a més, dic amb molta satisfacció que la major part del  nois que m'han estimat han esdevingut grans amics meus amb qui tenim una amistat i confiança preciosísima. 

Una gestió també la vull evitar a altres persones en moments de crisis: el plus d'haver d'acontentar la família amb un estat de felicitat perenne per tal de no tenir les seves urpes de control o por a sobre. És massa sobrevalorada la felicitat. I poc la tristesa, un mecanisme de connexió amb el nostre interior.

Escoltar "Ai! Perquè et preocupes per això! No dona no, no passa res..." genera frustració, sentiment de no ser escoltada i menysteniment del que sentim. 

Però la força de l'amor i la comprensió mútua sempre ha prevalgut en mi, i en tot el meu entorn familiar.

Les emocions i els diferents estats haurien d'ésser més respectats, acceptats i ben acompanyats emocionalment. Aquí apunto jo.

Arreu hi ha massa esclavitud al "quedar bé" cara enfora, a les aparences.

Hi ha una història ancestral darrera de la persona, no pas una malaltia mental.  Penso que és un disbarat penjar etiquetes d'aquestes a un jove. I més encara acusar un altre de que no prendre pastilles psiquiàtriques és un acte irresponsable. Les medicines psiquiàtriques ajuden però estan massa sobrevalorades i poden ser molt danyines, d'això se'n parla poc. És molt fort que s'avisin tant els psicodèlics i es considerin drogues i en canvi no es digui clarament que els químics psiquiàtrics no es considerin drogues.

No m'han mancat un entorn favorable. Tinc total gratitud al meu entorn, infinita gratitud a la meva família, tot i el que aquí he exposat. L'estimo profundíssimament.

Però continuo explicant entorn la idea del "transtorn bipolar". Quan una cosa m'anava ve, quan era adolescent em sentia pletòrica i empoderada, i sentia que volava... això era un problema... Uau! Aquests millors moments havien de ser controlats. La por a que em "desestabilitzés" i les indicacions del psiquiatra com si fossin els 7 manaments: ves a dormir cada dia a la mateixa hora, fes una vida regular, segueix sempre els mateixos horaris... eren més una càrrega que no una ajuda. Com combinar això amb una vida de jove que surt a les nits de festa?

El sentiment d'exclusió és un dels sentiments que més dany causen a les persones amb una etiqueta de malaltia mental, o una etiqueta de problema de desadaptació escolar (TDH, dislèxia, ...) Un diagnòstic pot anar bé per guiar el jove però és una arma de doble fil.

A casa, si jo defençava el meu dret de fer el que jo sentia de fer i ho defençava, generava sovint discusions a taula.  Perquè no acceptaven la meva reacció sense reprimir-me?

És molt trist sentir "Ja et prens les pastilles?" en comptes de "et dono una abraçada, tot anirà bé, tranquil·la" És molt trist rebre una bronca i una altra i ésser culpabilitzada, per deixar les pastilles ...les he agafat i deixat varies vegades... He treballat de valent, he estudiat de valent, entorn tot el que explico. Tenir crisis energètiques i anímiques forma part de la vida, per mi la solució responsable és resoldre els problemes des de l'arrel.

Al meu lloc de treball, a l'escola pública, si m'enfadava amb els alumnes, a més a més de la impotència, em sentia desmuntada després. Imagineu, si enfadar-me significava la por a ser exclosa.... o la por del meu subconscient  "no et voldran si t'enfades" ... 

Vaig integrar que defençar-me o alçar la veu per exposar clarament quan era vulnerat el meu dret de ser respectada era un problema... Enfadar-me anava contra mi mateixa, podia ser causa de que no em vulguessin a casa... això em deixava ensopida i fins i tot deprimida... ho he viscut molts cops això...

Com ressona dins una persona que t'intentin corregir i et critiquin una i una altra vegada per com tu decideixes fer la teva vida? Sona a quelcom així per exemple: "No vals, no ho fas bé, t'he de dir com fer-ho perquè tu no ho fas bé" És una infravaloració de la capacitat de l'altre, causa baixa autoestima i inseguretat. 

Tot plegat no ho curen els antidepressius. Només ho cura el poder de l'amor, la compassió i la consciència. Comprendre com funciona el nostre sistema global, social, cultural i familiar m'ha ajudat molt. El perdó és fonamental i bidireccional, cap al rebut i cap a mi mateixa per haver-me'n sentit víctima. 

Veus com "sóc un desastre", "faig nosa", "vegila, que no s'enfadi perquè si s'enfada em deixarà d'estimar" són veus mentals de qui ha estat danyat psicològicament...quelcom extès arreu.  Pares, mares, mestres... reviseu el vostre llenguatge i el que dieu, teniu una gran responsabilitat.  

Des de bebès tots adoptem el programa biològic de supervivència de que formar part d'una familia és necessari per tenir el sustent necessari per viure. Al llarg dels anys i de la vida podem allunyar-nos de la familia o d'algun familiar en concret. Però formar-ne part i estar amb pau amb la familia i els ancestres significa estar amb pau amb nosaltres mateixos/es. Així està estudiat des de la bioneuroemoció i les constel·lacions familiars. I així jo ho he experimentat també. Quanta més pau he sentit envers tot això que explico, més pau he sentit.

Ara, mica en mica, comprensió rera comprensió, sanació rera sanació (energètica o arterapèutica o quina sigui), ajuda sumada a una altra ajuda en base a sentir-me per mi entesa, meditació rera meditació, es van sanant les seqüel·les que van passar del pla emocional al pla físic. En el meu cas un dels principals problemes ha estat al sistema digestiu i l'adicció a menjar per tapar emocions...  El rapé, molt utilitzat en casos de dependències tòxiques, m'està ajudant molt a desfer aquesta adicció a menjar per tapar inquietuds. És totalment legal. Una ajuda que recomano són les microdosis de psilocibina, estic en fase experimental, ja l'estan estudiant molts psiquiatres amb els seus pacients. Per fi la psiquiatria va a la medicina de la Mare Terra. I sobretot m'ajuda l'amor. Les medicines psiquiàtriques encara no n'he prescindit de totes però arribarà aquest dia. És el camí que vaig decidir enfocar i continuo encara enfocant amb més força ara. La primavera és un moment ideal per netejar el cos de toxines alimentàries i de tota mena. El detox que estic seguint noto que m'està guarint la gastrointeritis. L'any 2022 el Departament d'Educació em va obrir un expedient per fomentar l'esperit crític als alumnes de cicle superior. Estàvem en plena vacunació infantil, del covid, jo, subtilment mostrava el meu pensament entorn la pandèmia. Havent estat víctima del sistema mèdic tenia clar com les gasta. Jo he patit varies amenaces de metges...fan servir protocols. Aquell any la meva gastrointeritis es va agreujar fins al punt que no podia ni menjar. 

Les cartes amb les que juga el sistema són confuses però agafo les que ara, després de tot, m'ajuden, com poden amb baixes laborals o mediacions que m'ajuden en les situacions laborals complicades com a mestra que sóc. Els canvis de lloc de treball continuats que sofrim els joves avui dia, i grans també, no ens fan la vida fàcil. Els grans ens critiquen amb lleugeresa però poc tenen en compte que el món no està com quan ells eren joves. Qui optava per una professió acostumava a ser per tota la vida. Ara que el sistema ha mostrat la seva cara més fosca és hora buscar alternatives. 

Explicar tot això obertament forma part del meu camí d'ànima. Sóc ma autoexistent (ma sanadora) i portal galàctic segons el calendari maya. Estic en missió. Tots i totes ho estem.

El meu testimoni al blog Mar en temps de Canvis desitjo que et serveixi. En una obertura de registres akàshics em van dir que la meva és una missió arcangèlica (ajudar a sers humans en processos de pèrdua d'esperit) No se, simplement sóc humana tractant de ser deesa, allò que tots som destinats a ser: creadors de la nostra realitat. 

La meva tasca professional enfocada a la comunicació respectuosa i als tallers "Com parlar perquè els nens escoltin i com escoltar perquè parlin" és una tasca que sento reEvolucionària. La transformació de la nostra comunicació per evitar condicionar negativament a les persones que ens rodegen és fonamental per al canvi de paradigma que tots desitgem: un món millor (el nostre i el del nostre voltant).

Cal evitar posar etiquetes, sigui de malalta mental, de TDH, de dislèxia, així com de bo/bobo, de despistada, de trapella, de xerrameca, de despistat, ressentida, rabiuda, depresiva, egoïsta.... Cal oferir una mirada nova i comprensiva dia a dia a les persones amb qui ens relacionem. No hi ha etiquetes, hi ha moments i transmutació d'aquests passatges de la vida, en continu canvi.

Una dislèxia és una capacitat de veure la vida amb una panoràmica diferent, però no és cap malaltia. Un TDH "transtorn de hiperactivitat" mostra la necessitat de l'infant de moure's, mostra la falla del sistema educatiu, que va contranatura tenint els infants tantes hores asseguts en cadires. Un transtorn autista és una autoprotecció de l'infant entorn un món tan dur, podríem parlar de causes de vacunes també. Un alzeimer és la pura necessitat de desconnectar la ment per entrar a la part de l'inconscient que ha tapat la ràbia tan bloquejada per la nostra cultura, i la necessita alliberar. Una esquizofrènia forma part d'un despertar espiritual, ho tenien molt clar les tribus indígenes ancestrals, i veien aquest fet com una benedicció ja que la persona està tenint una obertura de consciència. El problema és que al nostra cultura no sap com acompanyar tot això. Per sort cada cop són més les persones que si.

Cal desterrar les idees de que les malalties són cròniques. L'únic que es cronifica és la perpetuació de manca de responsabilitat vers el que sentim o la manca d'eines per regular aquestes emocions. Cal viure des de l'esperança, metges: feu viure des de l'esperança als vostres pacients, per favor! Totes les malalties són somatització d'emocions, d'estrès, de l'ego, per tant, per favor, enfoquem el sistema mèdic i educatiu des d'aquí. Enfoquem l'educació de la interioritat i el paradigma del benestar benentès, no pas des del consumisme sinó des de la satisfacció per les coses petites, boniques i senzilles. Deixem tants estímuls i enfoquem l'aprenentatge lent i tot el que porta calma.... sisplau... 

En aquest blog trobaràs informació dels tallers "Com parlar als nens perquè escoltin i com escoltar perquè parlin".  Si sents de fer-li una ullada i compartir-ne la informació ajudaràs a moltes families, mestres, monitors, psicòlegs, ... que se'n podran beneficiar. És de vital importància desenvolupar una comunicació neta de qualsevol tipus de comunicació que desemboqui al autoboicot, és vital l'acompanyament que fomenta una sana autoestima i la confiança mútua. 

  

Ha tocat dins teu alguna de les coses que he compartit? Agraeixo el teu feedback.

Si creus que et puc ajudar d'alguna manera pots trucar-me al 636521047 o enviar-me un missatge marnaraian@gmail.com

PD: Agraeixo infinitament l'amor rebut de qui em rodeja, de la meva família, amics, amigues, sigui més íntimament o també des de la distància. Ara justament, de nou, la meva familia que ja comença a comprendre'm, m'acompanya molt millor amb el seu amor més afinat. L'amor incondicional d'ànimes molt evolucionades, conscients i pures com la de la meva filla, i altres que no cito perquè són moltes, m'han ajudat moltíssim i he après molt d'elles.

Infinites gràcies mestres 

Una abraçada molt gran

Marta 

Molta llum - Mar Narayan