OPORTUNITATS I TRENS QUE PASSEN
Només passa una vegada el tren per algunes oportunitats.
I ara la vida m'ofereix la oportunitat de tornar a ser mare
M'estima aquest noi que m'ho planteja i estimo per sobre de tot que sigui feliç ell i jo també
Estic aprenent a ser-ho, a no córrer darrera les exigències de la ment del que he de ser o deixar de ser, del que he de fer o deixar de fer per ser vàlida, aprovada per la societat, i per mi mateixa.
Jo, així com tu, ja ets vàlid i valuós tal com ets i exactament com fas i dius.
Jo ja soc vàlida així com sóc i exactament com faig.
M'arrastren inèrcies evidents però avanço, això és l'important, el tren de la Vida avança i aquesta és la GRAN OPORTUNITAT, que l'ànima evoluciona i l'Esperit creix en vibració i llum, en consciència i del que podrem sempre sentir-nos en pau és de fer el bé, sigui quin sigui el camí que escollim.
Com fer el bé?
Primer que res estimant-nos, valorant-nos, no culpant-nos ni culpant ningú, guanyant amb assertivitat i positivitat mental, guanyant en saber-nos cuidar a nosaltres mateixos i mateixes per a que la vida en aquesta terra sigui menys dura i més amable, gran repte, gran repte, en aquest canvi de paradigma que tots i totes volem.
Volem deixar de ser esclaus dels desitjos que poden produïr molta infelicitat si no es compleixen, però també volem construïr una societat millor que la que ens van deixar els nostres pares per tal que els fills d'aquesta Terra, siguin nostres o d'altres, hi visquin bé, i això depèn de cada instant que respirem presència, ser i estar.
De com vibrem en depèn la nostra felicitat i no tant del que escollim, perquè si del que escollim en depèn aprovar-nos o desaprovar-nos anem malament.
La meva felicitat sembla per moments que depengui de la vida que puc construïr amb tu amor meu, i dels nous hàbits de salut que vull conquerir.
Però l'amor meu és el primer a construïr, això em deia l'amic... d'això parlàvem avui amb tribu, tribu Tarroja sanant.
L'altra oportunitat que puc prendre o deixar és comprar la caravana i de la que la meva ment pot jutjar arrepentiment.
Si la compro tindré un gasto més mensualment i estaré supeditada a anar a Ulldemolins per sentir que aprofito els 30 euros mensuals, a part de totes les coses materials que necessitarà. I a més a més hi ha la Lluna i la gateta que si o si he de cuidar, i si, també em poden ajudar, si també: la Roser, els meus pares... o portar-la allà el càmping i patir una mica...o no... vaig conèixer un amic que la portava a tot arreu on anava i no passava res... hi ha mites en aquesta vida i és bo saber-los descrear, i no ser esclaus d'ells.
Jo no puc ni vull ser esclava de pensar que sent mare ara als meus 48 anys seré més feliç perquè és quelcom molt bonic.
Tampoc vull ser esclava de pensar que si deixo l'opotunitat de la caravana seré més infeliç.
Tampoc vull ser esclava de pensar que és molt difícil canviar un hàbit creat des dels 13 anys, el de menjar per tapar tristesa, malestar, per consol. No, no soc esclava d'això perquè ara és un nou ara molt diferent: ara em se expressar i res m'apresona la meva lliure expressió. Ara se plorar i res m'apresona el plor si la meva ànima ho demana. Quin gran canvi plorar i no sentir-me encongida sinó lliure!!!
Abans plorava i es veu que era ploramiques segons la meva mare. Ara puc plorar i sóc més forta perquè em trec pes de sobre quan ploro. Quanta angoixa he passat a la meva vida per no permetre'm plorar ni expressar què penso i què sento, per por a ser jutjada. Just ha passat aquesta tarda quan li he dit "...vol tenir fills" No en te d'empatia, ni ell ni tants. Prefereixen donar lliçonetes en comptes d'acollir els sentiments, això tan simple busquem quan expliquem alguna cosa, autoaclarir-nos i el més llunyà que busquem és ser analitzats.
Som perfectes tal com som. Carències emocionals? Manipulació? Amarrar?
Si una cosa vull amarrar és el meu amor propi i la meva pau i que aquesta sigui inspiradora per a molts i moltes: creixer espiritualment, creixen en sabies, madurar, però no com altres creuen sinó com jo sento, amb templança i equilibri interior.
Això és el que la Vida ens demana: serenitat, pau, i donar amor, i rebre'l.
Què més?
Res més, tot el teatre aquí la terra és només un escenari per posar a prova la nostra capacitat de seguir el camí que ens vam marcar abans d'encarnar, la nostra missió.
Hi ha trens i pactes d'ànima que ja venen marcats: els fills per exemple.
Hi ha línies temporals paral·leles també alhora: seguim-ne una, sobretot una: l'amor propi que reflexarà en amor al nostre voltant.
Això necessita la nostra estimada humanitat: amor, compassió, paciència, sanar.
Així jo estimo viure, més enllà d'oportunitats i trens, amb aquesta convicció que el que esculli estarà bé i res serà mal fet perquè serà sospesant pros i contres i no sabré mai si era en res el millor camí.
Serà un camí i tan sols he de sentir què sento prenent-ne un i què sento prenent-ne un altre.
I deixar el camí lliure, sense deixar d'estimar i alhora sabent deixar anar si cal i quan calgui, si cal.
T'estimo amor meu
T'estimo vida meva
Estic amb tu
Estem amb tu
Estem junts i alhora separats per la maia de la il·lusió
El que escollim estarà bé
Ara bé, sisplau, fes-me un favor: sigues feliç. I mai pensis, per favor, que has perdut el temps al meu costat si no m'hi quedo. Aquesta seria la pitjar tragèdia de la meva vida.
Ets jove i valent i ara necessites tan sols trobar estabilitat dins teu i sanar. I jo igual saps?
No correm preciós meu, bonic meu.
Somiem en gran i deixem que la vida ens sorprengui amb els seus regals. Ja decidirem amor meu, amic meu. Vull ser-ho sempre saps? Més enllà de tot vull ser-ho sempre.
El que facis que sigui mai pensant que vas prendre el temps amb mi. El que sigui que sigui per ser feliç.
Apren de mi sisplau, i jo aprendré de tu, donem-nos la ma fins que ja no ens la donem si no tenim fills junts.
Va bé viure sense pressa aquest entrar a la tardor i a l'hivern?
Podem viure el nostre amor sense que en depengui aquesta decisió tan vital?
M'agradaria i que fos celebrant, com feiem aquest matí a la sala.
Tu decansaves i jo cantava.
Vull sentir-te cantar lliure i amb el cor preparat a somriure més a la vida. Si aixó passa em sentiré molt feliç.
I si ens diem adéu que sigui amb un gran GRÀCIES.
I si ens quedem, si ho fem, ho vibrarem i sabrem que és el camí aquell, però ara no me'l facis decidir sisplau, deixa'm assaborir amb calma la presència de l'ara i la calma de l'ara, la conquesta de l'equilibri del dormir bé sense pastilles i del ja no sentir més dolor al meu cos pensant que faig alguna cosa mal feta.
El viatge ahir amb la mimosa em va donar aquesta claretat: som perfectes tal i com som.
No hi ha culpes ni culpables. Hi ha presa de decisions i vivències, hi ha aprenetatges: el més important: el sabem:
l'equilibri interior i la pau
i no depen tantissim dels factors externs com de la capacitat de veure'ns i sentir-nos units en total perfecció
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada